Conclusions finals

A l’inici del Pràcticum vaig elaborar un conjunt de graelles (ja us les vaig ensenyar en una de les primeres entrades al blog) per a marcar-me a mi mateix un full de ruta que m’orientés en la meva estada al centre i que alhora, em servis d’autoavaluació continuada. Ara que finalitza aquesta etapa pràctica ja puc dir que he complert els objectius marcats i que m’ha resultat força útil  fer un seguiment del que anava fent per a reflexionar-hi i per valorar ara com ha anat tot plegat.

Tal com em vaig proposar, he seguit i col·laborat en la tasca del psicopedagog en intervencions a alumnes de forma individual, i també en intervencions encarades a un conjunt d’alumnes amb finalitats més organitzatives i de cerca de millora de la qualitat educativa. Així mateix, també he seguit de ben a prop  altres formes d’intervenció com la orientació acadèmica i professional o l’assessorament a professors. En el camí, he pogut observar, entendre i participar en l’acció diària de diversos professionals del departament d’orientació. Val a dir que aquests m’han posat les coses fàcils per aprendre de la seva experiència.

També he pogut veure les dificultats que la tasca psicopedagògica porta en el si de la seva acció. Per mi un dels moments més delicats és el diagnòstic i la proposta d’intervenció, doncs suposen una gran responsabilitat ineludible i requereixen una professionalitat força rigorosa. Tot i així, considero que una de les accions més importants és el tracte amb la gent, amb els nois i noies, amb les seves famílies, i el treball en equip dels diferents professionals, tots ells actuant d’una forma sistèmica i col·laborativa.

El meu aprenentatge s’ha basat en la observació, com en el cas de l’aula del PDC; en hores de conversa amb els diferents agents de la comunitat; en l’acció, amb reunions de coordinació, interacció amb alumnes, participació en detalls d’algunes intervencions (proves psicomètriques, informes, etc.); en la recerca d’informació amb la documentació del centre, materials de la UOC i bibliografia relacionada amb els casos tractats i els materials utilitzats; i en la reflexió de la experiència acumulada en les darreres setmanes a través de l’autoavaluació i la realització d’aquest mateix blog.

L’experiència continua. De fa un temps, hem identificat una necessitat del centre pel que fa al tractament de l’atenció a la diversitat a les aules de secundària. He fet una proposta de treball cooperatiu com a sistema d’inclusió per a millorar l’adaptació a l’aula d’aquells alumnes amb algunes necessitats educatives especials, i que sembla que pot ser interessant per al centre. Així doncs, a partir del treball realitzat amb l’aula del PDC es perfila el que serà la meva proposta d’intervenció de cara al pràcticum II.

La formació permanent i renovació enfront el canvi.

Es sabut que en la societat d’avui en canvi constant es fa necessari, sobretot en el gremi educatiu, un aprenentatge professional al llarg de tota la vida. La meva sorpresa ha estat grata quan, parlant amb els psicopedagogs del centre sobre autors que llegeixo actualment, no els han estat desconeguts noms com Pere Pujolàs, Carles Monereo, Cesar Coll o Isabel Solé.

Els llegeixen o van a seminaris habitualment perquè son plenament conscients que sempre poden aprendre més, i sempre es pot millorar. A més, segons les necessitats emergents, el psicopedagog ha de procurar documentar-se a fons sobre allò que es pot trobar al davant. Té la responsabilitat, en aquest sentit, d’anticipar-se a d’altres professionals amb l’objectiu de dur a terme un assessorament de qualitat.

Al centre on faig les pràctiques hi ha força sensibilitat envers la formació continuada, i una de les estratègies destacables és la de convidar periòdicament a experts en diferents matèries com per a fer xerrades a l’escola, sessions de les quals se’n beneficien tant mestres com alumnes.

Una altra font de saber educatiu la trobem en la revista escolar, la biblioteca, la hemeroteca pedagògica, o bé en l’escola de pares i mares, que a més de servir d’eina de contacte i col·laboració entre famílies i escola, introdueix als integrants de la comunitat educativa a les noves tendències pedagògiques.

Totes aquestes estratègies afavoreixen al canvi, però hi ha una acció en especial anomenada Horitzó 2020 que dedica els esforços a la millora educativa a través de la participació de tota la comunitat. És interessant veure com les institucions escolars, de diverses formes, fomenten la participació tant dels alumnes com dels pares i professors en les decisions i iniciatives escolars. En aquesta línia, Susinos i Ceballos, en un article a la revista Educación(nº 359, desembre de 2012) escriuen sobre les possibilitats de la participació de l’alumnat per a la millora educativa. Crec que aquest és un bon camí per créixer junts en la direcció òptima segons les necessitats reals de la societat educativa actual.

Orientació professional a l’educació secundària

Els alumnes de la ESO estan immersos en un període de les seves vides marcat per certa inestabilitat. La adolescència és una etapa crítica en la que es viuen moltes incerteses i una d’elles és que han de començar a pensar seriosament sobre el seu futur.

En el centre hi ha un programa molt definit per a la orientació vocacional, formativa i professional. El que m’ha sorprès més es que el pla d’actuació comença força aviat. Des dels primers cursos ja s’inicia amb una presa de consciència de la situació en la que es troben a nivell personal i a partir d’aquí els alumnes aniran fent activitats de reflexió sobre ells mateixos i el seu futur. En els cursos posteriors aniran revisant i reorientant les primeres decisions preses. D’aquesta manera que es dona flexibilitat en funció del desenvolupament personal de cadascú.

 Les activitats giren entorn a quatre dimensions:

Context, en la que l’alumne pren consciència de les eines i estratègies pròpies i del seu entorn i afavoreix a mantenir unes expectatives realistes.

Experiència, que es va adquirint a través de la documentació i informació sobre les diferents opcions formatives i laborals.

Reflexió, dimensió en la qual es consoliden les idees, el s valors, les actituds i que fomentaran les accions posteriors.

Acció, en la que es prenen les decisions i s’adopten compromisos.

El treball amb aquestes quatre dimensions pretén donar resposta a l’alumne en la seva etapa dins l’educació secundària, però també hi ha l’objectiu de donar eines als nois i noies per la orientació al llarg de la seva vida, que és una de les idees claus de la orientació professional avui en dia, ja que en un futur probablement canviaran de feina diverses vegades, o s’hauran de reorientar cap a una disciplina diferent en algun moment de la seva vida, o bé hauran de fer formació per adaptar-se a noves competències laborals. El món canvia de pressa i cal formar a les persones per augmentar la seva capacitat d’adaptació.

El paper del psicopedagog en aquesta orientació és la de acompanyar durant el procés, proporcionar una pauta per les diferents fases i dimensions, i sobretot facilitar els instruments necessaris per a que l’alumne pugui fer aquest treball personal fugint de l’atzar com factor determinant en la presa de decisions. Hi ha una evolució contínua dels punts de referència socials i laborals i el psicopedagog ha d’estar al dia de les corrents actuals per poder transmetre als alumnes les noves demandes socials. Actualment, el futur del mercat laboral passa per una disminució dels drets del treballador per fomentar el desenvolupament de les empreses amb la finalitat de ser més competitius per fer front la pressió de la unió europea. Això comporta un augment de demanda de la població activa qualificada que respongui a les expectatives de la globalització i internacionalització del mercat laboral. En aquest sentit, les competències que han d’adquirir els alumnes han de ser retroalimentades amb les capacitats i sabers de diferents disciplines.

A nivell individual, també s’atén als alumnes que ho sol·liciten, aquí el psicopedagog assessora Adaptant les situacions i característiques individuals dels alumnes segons les seves competències i les expectatives de futur. Un dels casos que es sol donar en alguna d’aquestes entrevistes amb psicopedagog és el del l’alumne que no sap cap a on tirar ni a nivell laboral ni a nivell formatiu. És llavors, que cal aprofundir en aquestes capacitats, competències i peculiaritats individuals, per crear expectatives de futur en l’alumne.

Per saber-ne més us recomano:

Una de les eines que es fan anar força és a la web del Gencat per a que realitzi l’alumne amb un qüestionari sobre el seu autoconeixement. Dona els resultats a l’instant amb gràfiques molt clarificadores. Inclou una guía per als professors, una per als alumnes i una altra per a les famílies. ENLLAÇ

Sobre itineraris de qualificació professional. Es tracta d’un vídeo explicatiu que pot resultar útil tant a l’orientador com a l’assessorat. Entre altres aspectes, parla de quins recursos i institucions es poden utilitzar per informar-se. ENLLAÇ

Sobre competències clau més demandades avui en dia (resolució de problemes, treball en equip, autonomía, etc.). Sobre els canvis socials i noves ocupacions. 

ENLLAÇ

Atenció individual: Recollir informacions

Hem començat a treballar amb un alumne la família del qual vam entrevistar la setmana passada. La raó principal de la derivació és el baix rendiment en augment i puntuals problemes de conducta. El més interessant del cas és que hi ha un informe recent d’un centre anomenat TOMATIS.

Es tracta d’un mètode que es descriu com “una alternativa a la medicina oficial” i es basa en els aspectes auditius del pacient. Aquest informe ens dona moltes informacions però no semblen recolzades amb cap fonamentació teòrica ni menciona quines actuacions han donat la informació de la qual es deriven les conclusions. Amb el psicopedagog, no pretenem desprestigiar la tasca d’aquest centre, però tampoc ens podem prendre l’informe com una prova fiable per la nostra intervenció psicopedagògica. El que si farem, serà contrastar les conclusions on arribem amb les de l’informe Tomatis.

En aquest primer contacte amb l’alumne, he vist que cal prioritzar certs aspectes:

1. Que l’alumne vingui per pròpia voluntat, i es senti còmode durant les sessions.
2. Que el psicopedagog no prejutgi a l’alumne i fomenti un clima de confiança.

Després d’un diàleg distés sobre els seus interessos, anècdotes i vivències en el centre, etc, li hem proposat començar la prova del WISC-IV. Aquesta és una prova psicomètrica de la qual ja n’hem parlat força en el debat de la primera pac i en els bolgs d’altres companys. L’objectiu de la prova en aquest cas és el d’obtenir informacions fiables que puguin ser contrastades amb l’informe que he explicat abans, i veure quins processos cognitius domina o no l’alumne. La informació d’aquest test es treu dels resultats finals, però també ens fixarem molt com treballa l’alumne durant la realització de les proves.

Per aquells que no heu treballat mai amb proves psicomètriques, us aconsello que us informeu i prepareu abans de passar-les a un alumne, ja que son complexes i és imprescindible entendre el seu funcionament. Jo, vaig haver d’anar unes quantes hores a la biblioteca fer un anàlisi exhaustiu de cada prova ja que el meu tutor em va anunciar que seria jo qui passes les proves a l’alumne.

Us en podeu informar a la web: http://web.teaediciones.com/BuscadorCatalogo.aspx?Valor=wisc&tipo=T

Entrevista amb la família

Fa poc he començat a seguir el procés d’una intervenció individual des del seu inici.

Es tracta d’un alumne que ha suspès la majoria d’assignatures i últimament mostra una conducta inadequada envers els professors i alguns dels seus companys. Això comença amb una derivació del tutor al psicopedagog. El pas següent és l’entrevista amb la família. En aquest cas el plantejament de l’entrevista segueix un patró força definit:

El psicopedagog exposa el funcionament del DOP pel que fa a les derivacions d’alumnes. Explica que en un mes aproximadament s’entrevistarà amb l’alumne en diverses ocasions i passarà proves per identificar possibles aspectes a potenciar o reforçar, i es demana a la família que firmi el consentiment i contesti un qüestionari d’anamnesi sobre l’alumne. En la pròxima trobada amb els pares es farà un anàlisi de l’alumne i una proposta d’intervenció amb orientacions per als diferent contextos (escola i família).

Existeixen moltes pautes per planificar l’entrevista, però cada centre o professional ho fa segons els seus interessos o la seva manera de fer. Un bon exemple el podeu trobar aquí: http://apliedu.xtec.cat/wikiform/wikiexport/cursos/escola_inclusiva/avpp/modul_1/practica_4

El paper del psicopedagog té un paper important tant en l’escola com en les famílies, doncs el seu objectiu és millorar la optimització de la intervenció educativa en ambdós sistemes. En l’entrevista es parla de quines són les preocupacions dins el nucli familiar i es compara amb les inquietuds que ha expressat el tutor. La finalitat d’una primera entrevista és doble. Per una banda es proporciona informació a la família del procés que es seguirà i els motius que han conduit a optar per aquest suport, i d’altra banda es recull informació important per entendre millor la situació global de l’alumne. Aquesta serà la segona recollida d’informació, la primera és la que ens ha proporcionat el tutor i el següent pas serà la que obtindrem directament a través de la interacció amb l’alumne.

Si voleu aprofundir més, hi trobareu una bona font de saber en el capítol 5 d’un dels llibres imprescindibles sobre psicopedagogia:

·      Monereo, C. i Solé,I. (coords) (1996). El asesoramientopsicopedagógico: una perspectiva profesional y constructivista. Madrid:Alianza Editorial.

L’Aula del PDC i l’aprenentatge cooperatiu: proposta d’intervenció.

Ja us he parlat en una entrada anterior de l’aula del PDC. Els darrers dies he continuat amb el seguiment d’aquest grup i he pogut veure l’estil pedagògic i les estratègies que s’hi duen a terme. La veritat és que funciona molt bé gràcies a una bona planificació de la tutora.

El plantejament de les assignatures té un caràcter més global i es realitzen activitats més funcionals que a l’aula ordinària. Hi ha una diversificació d’estratègies d’aprenentatge i de materials i suports. Alguna d’aquestes estratègies es basen en l’aprenentatge cooperatiu.

Veig que la forma de treballar en aquesta aula facilita molt l’assoliment d’unes competències a aquests alumnes que, en l’aula ordinària, els hi era francament difícil.  Una de les qüestions que aquesta observació em suggereix és que l’aula del PDC és una bona eina per a la inclusió, però encara s’hi pot fer més. M’explico, en el debat de la primera Pac es va tractar el tema del professorat, i una de les conclusions va ser que a secundària i sol haver una manca de formació en pedagogia. En el centre on estic, això no és una excepció i els professors fan molts esforços per millorar dia a dia les seves aptituds pedagògiques, tot i així es fa necessari que els alumnes amb dificultats més accentuades surtin de l’aula ordinària la meitat d’hores per anar al PDC.

Davant aquest raonament la meva proposta és millorar com a mínim aquesta meitat d’hores que els alumnes del PDC comparteixen a l’aula ordinària.  Plantejo al tutor i al cap del DOP la introducció d’estratègies d’aprenentatge cooperatiu com a eina inclusiva a l’aula ordinària, i la proposta és vista amb molts bons ulls. M’animen a investigar sobre el tema i, per aquest motiu començo a documentar-me al respecte. Per tant, ara em trobo en una fase en que agafo els meus coneixements previs sobre l’aprenentatge cooperatiu i el desenvolupo a partir del llibre “Aprendre junts,alumnes diferents” de Pere Pujolàs. A partir d’una bona fonamentació, unida a la observació a l’aula i les converses amb el departament de psicopedagoga, començaré a definir una proposta d’intervenció.

L'informe psicopedagògic

Fruit de l’acompanyament del psicopdeagog en les seves tasques, he tingut la oportunitat de fer la observació del seguiment individual d’un alumne amb algunes dificultats en l’aprenentage. La meva observació ha començat en les últimes fases de la intervenció, per això, més que incidir en quines dificultats especifiques té aquest alumne, avui vull destacar el procés de l’informe psicopedagògic. El cas és que se m’ha ofert la possibilitat de redactat l’informe basant-me en la informació recollida i les converses i consells del tutor de pràctiques a l’escola. El psicopedagog també ha redactat l’informe com ho sol fer habitualment, i després els hem pogut comparar.

Durant tot el procés el psicopedagog ha estat anotant els detalls de la intervenció i recollit els documents rellevants en una carpeta. Aquest material em permet fer-me una idea del procés seguit i treure’n algunes conclusions.

Per motius clars de privacitat, no us facilito el contingut de l’informe, però si que puc mostrar la comparació en l’estructura des dos informes i comentar els meus errors i encerts. El meu informe l’he estructurat en tres parts:

L’informe del psicopedagog, naturalment, és molt més complert i professional:

 Ja sabia d’avantmà que no podia igualar la qualitat de l’informe del psicopedagog, per la manca d’informació viscuda i per la meva manca encara de professionalitat i experiència. Ha estat però un repte molt engrescador que m’ha ajudat a comprendre la dificultat de la tasca i la importància de la reflexió en l’informe com a resultat del procés d’avaluació psicopedagògica.

En l’informe hi ha molts aspectes a tenir en comte: Introducció, contingut, estil de redacció, la seva finalitat, presentació i anàlisi de les dades, conclusions i propostes, etc.

Aquest repte m’ha animat a saber-ne més. Per això us recomano el llibre de la assignatura de Diagnòstic en educació, especialment el capítol VII:

Barrachina, LL.A. (2012). Diagnòsticen Educació. UOC: Catalunya